Quan ser mediocre es el millor que pots fer per la teva carrera

Sí, és trist, però és veritat.

Per això, tranquil, no t’estressis tant ni t’esforcis en va.

Estem en mans de molts líders tradicionalistes.

Que s’orienten en models de lideratge i gestió inspirats en les guerres, les crisis i els conflictes.

Per haver mantingut tant de temps aquests models sense ser qüestionats s’han acceptat com la norma, creient entendre que els líders estan sempre en una “batalla” constant d’haver de guanyar (= créixer).

Per això a la pandèmia els models fins aleshores existents no han funcionat ni han sabut adaptar-se amb rapidesa.

Encara més, es va evidenciar més que mai que el tema de les persones ha estat en realitat sempre en un segon pla.

Concloc per això que hi ha diverses raons per les quals la teva feina mai canviarà.
Això és degut des del meu punt de vista pels mals hàbits arrossegats des de sempre, dinàmiques de poder egocèntriques, canvis de lideratge que no donen continuïtat, treball definit principalment per tasques (que porta al burn out), ningú sembla prioritzar realment la retenció del talent i el GRAN PROBLEMA:
Si penses diferent i reptes l’estatus quo en un entorn corporatiu, et van aïllant al final fins a fer-te fora de l’organització.
Perquè veig moltes vegades executius de pensament realista i innovador literalment sent apartats i finalment expulsats pel management, especialment si és sènior.

És trist veure una vegada i una altra que posicions de lideratge en empreses o fins i tot en les nostres institucions i govern estan ocupades per persones que han sabut “seguir i mantenir les normes”. Els que s’han oposat als seus superiors fent-los sentir incòmodes o desafiats se’ls ha apartat i finalment convidat a sortir-ne.

No vull generalitzar ni caure en opinions polítiques esbiaixades, però és més que obvi el que passa.

En molts casos portar una visió més crítica a l’entorn de l’empresa és vist la major part de les vegades com un generador de problemes.

Encara em ressona a la meva memòria la vivència de veure un directiu (d’això ja fa alguns anys) donant la bronca al seu equip de “no us pago perquè penseu.”

Això passa perquè no es vol trencar “el sistema establert”.

Tornem a allò de sempre. No hi ha temps i els directius, els que lideren, al final el que volen és resoldre les coses i no complicar-se la vida, prendre decisions ràpidament i sense complicacions.

I no se’ls pot retreure res. Estem cada cop amb més volum de treball i la pressió d’haver de respondre ràpid.

Temps per pensar, reflexionar o replantejar les coses?

És un luxe que pocs tenen o es permeten.

Sí. Això és un dels problemes crítics a què s’enfronten moltes organitzacions.

Això fa que molts d’aquests perfils que volen i poden aportar gran valor a l’empresa es vagin desgastant, abdicant i finalment desisteixen anant-se o quedant-se perquè tenen família i una hipoteca per pagar.

No es vol els realistes. Les empreses prefereixen els OPTIMISTES CONVENÇUTS, aquells que tenen aquesta creença absoluta i sense fonament que HO PUC FER TOT…si hi poso més hores, si m’esforço més. Però, en realitat, és una creença irrealista ja que s’han cregut i autoimposat que poden fer coses que en realitat no poden fer.

És una fantasia, una mentida que molts simplement es creen i volen creure. I això és una cosa que interessa a les organitzacions perquè no els genera problemes.

Únicament en negocis de fort creixement i start ups es volen els realistes. Perquè en l’essència d’anar avançant hi ha el compromís de l’equip de voler aportar valor i resoldre reptes dins d’una profunda cultura de l’aprenentatge i de l’adaptació. No es tracta de sotmetre les persones a seguir una cultura de l’EXECUTAR PERQUÈ SEMPRE S’HA FET AIXÍ o PERQUÈ HO DIC JO.

Però la realitat és que a la majoria dels líders els encanta simplificar i categoritzar les persones en dos grups:

1. Els que no generen feina addicional ni problemes.
2. Els que generen feina addicional i problemes.

A això se suma que avui dia ja ningú no entén bé el que significa avui i en els propers anys la seva feina i la seva posició. Hi ha massa confusió, especulació i alarmisme al voltant de les organitzacions i els seus treballadors en termes de…

• Cap on anem amb la feina presencial i remota
• Prioritzar la carrera o la vida personal (Què vull realment?, què valoro més? i què em puc permetre?)
• Com mantenir-se actualitzat i adaptant-se als canvis continus per continuar aportant valor i crear així certa estabilitat (encara que només sigui per tranquil·litzar-se un mateix)
• Convivència entre diferents generacions i cultures
• Increment de la complexitat, velocitat i pressió de la productivitat
• Canvis impredictibles a través de la tecnologia, geopolítica, etc.

Però tenim el canvi just davant nostre o en alguns sectors ja estem en ple canvi i molts, la gran majoria, prefereix que les coses es mantinguin com fins ara:

Per a aquests líders tradicionalistes la seva eina més gran per mantenir aquest estatus quo i estabilitat fictícia és la de desfer-se de diferents formes (molt subtils per cert!) de les persones amb diferents punts de vista i enfocaments.

Com ho veus?

Article de Daniel Pascual, Managing Director de Human Consulting